Rubí assisteix a la exitosa manifestació

L'estació dels Ferrocarrils va demostrar que un gran nombre de rubinencs van animar-se a participar a la manifestació de Barcelona

Gent, calor, suor i angoixa... però valia la pena. Ahir dissabte l'estació de FGC va demostrar que un gran nombre de rubinencs s'animaven a participar en la gran manifestació que reclama el dret a decidir dels catalans i on es va cridar ben fort que Catalunya és una nació. A les 4 de la tarda, un gran grup de rubinencs es va reunir a l'estació seguint la crida d'Esquerra i Òmnium, però molts rubinencs també es van animar a agafar el tren durant tota la tarda.

Així doncs, agafar el tren a Rubí ja era una mica complicat. Alguns dels combois que arribaven de Terrassa ja anaven força plens, però més difícil ho van tenir els nostres veïns de Sant Cugat, que veien com els trens arribaven plens de Terrassa i Sabadell. Per això, alguns rubinencs que van anar en cotxe fins a Les Planes o Baixador de Vallvidrera, van haver de deixar escapar alguns trens de FGC.

I ja a la manifestació, rubinencs integrats entre una gran marea humana on s'hi van aplegar entre 1,1 i 1,5 milions de persones, segons dades de Guàrdia Urbana i organitzadors. La manifestació més gran de la història democràtica de Barcelona. A continuació un seguit de fotografies per recordar aquest dia històric. Si vas assistir, explica'ns el teu testimoni!

Rubí també reinvindica el dret a decidir

Setmana mogudeta amb moció al ple, concentració a la porta de l'Ajuntament i comitiva rubinenca cap a la manifestació de Barcelona

Avui es donava a conèixer públicament la sentència del Tribunal Constitucional que detalla que el català "és llengua d'ús normal, però no l'única" i assegura que totes dues llengües, tant el català com el castellà, poden ser "llengües vehiculars" en l'ensenyament. Entre altes perles, l'alt tribunal considera que "de nació només n'hi ha una i que és l'espanyola" i també retalla la creació de vegueries en cas que suposin la desaparició de les províncies.

La crispació que ha generat aquesta sentència és tal que els catalans, i també els rubinencs, porten setmanes mobilitzant-se per tal de reivindicar els drets de la nació catalana. Dissabte es durà a terme la gran celebració a Barcelona, però durant la setmana també s'han organitzat un seguit d'activitats per reclamar que aquesta retallada del TC no enfonsi l'Estatut que van votar els catalans en referèndum.

Dilluns, 25 entitats culturals i socials de Rubí van concentrar-se a la plaça de l'Ajuntament, seguint la crida d'Òmnium Cultural de la nostra ciutat. En aquesta trobada, rubinencs a títol individual i tots els partits polítics amb representació al Ple (excepte el Partit Popular, clar), van donar suport a la manifestació de dissabte i van demanar que els rubinencs se sumin a la causa.

D'altra banda, l'àmplia majoria del Ple municipal (també tots els partits menys el PP) va aprovar una moció que es mostrava en contra de la sentència del Tribunal Constitucional i també animava als rubinencs a anar fins a Barcelona dissabte. Òmnium Cultural de Rubí va ser l'artífex d'aquesta moció, presentada conjuntament amb tots els partits: PSC, CiU, ERC i ACR.

Finalment, demà dissabte és el dia clau. A partir de les sis de la tarda es farà una manifestació que sortirà de Diagonal amb Passeig de Gràcia i que acabarà davant d'un escenari situat a la plaça Tetuan. La societat rubinenca està convocada a les 16h a l'estació de Rubí per anar plegats cap a Barcelona. Cal tenir en compte que Ferrocarrils de Generalitat reforçarà el servei de tren i hi haurà un tren cap a Barcelona cada 12 minuts, per evitar que no es repeteixin les aglomeracions i problemes de la manifestació de 2003 per la guerra d'Iraq.

"La petjada" se suma a "La dignitat de Catalunya"

Avui ha estat un dia històric: les 12 capçaleres més importants de Catalunya han publicat una editorial conjunta per primer cop a la història. El govern, gran part de l'oposició, altres mitjans de comunicació, ciutadans, polítics, sindicats, col·lectius, associacions i organitzacions, blocs... Moltíssims catalans s'han unit a aquesta causa, i humilment La petjada de Rubí vol fer avui el mateix. Així doncs, aquest bloc també reprodueix avui La dignitat de Catalunya.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.